22/06/2018
Per: Cinco Días
La Sala III, del Contenciós-Administratiu, del Tribunal Suprem ha establert com a doctrina que el mètode de comprovació del valor real d’immobles, als efectes del càlcul de l’Impost sobre Transmissions Patrimonials, que possibilita la Llei General Tributària, consistent en multiplicar el valor cadastral per un coeficient, no és idoni ni adequat, tret que es complementi amb una comprovació directa per part de l’Administració de l’immoble concret sotmès a valoració.
El tribunal ha fixat aquesta doctrina en quatre sentències dictades en els darrers dies, on ha examinat els recursos de la Junta de Castella-La Manxa que pretenien elevar el valor declarat per quatre contribuents, per a liquidar l’Impost de Transmissions Patrimonials, dels habitatges que van adquirir a l’any 2012 a la immobiliària del Banco Santander a Seseña (Toledo), després de que aquesta entitat s’adjudiqués aquests immobles que formaven part de les promocions de "El Pocero".
Els quatre ciutadans van declarar com a valor el preu declarat en l’escriptura per la compra, que oscil·lava entre els 65.000 i els 82.000 euros, però la Conselleria d’Hisenda va elevar el valor a entre 120.000 i 130.000 euros, aplicant la comprovació assenyalada en l’article 57.1.b de la Llei General Tributària, és a dir, multiplicant el valor cadastral pel coeficient del municipi establert en una ordre de la comunitat autònoma, pujant-los d’aquesta manera l’import de l’impost. El TSJ de Castella-La Manxa, en sentències ara confirmades pel Suprem, va donar la raó als contribuents en contra de la Hisenda autonòmica.
El Suprem estableix com a doctrina que "el mètode de comprovació consistent en l’estimació per referència a valors cadastrals, multiplicats per índex o coeficients (article 57.1.b) de la Llei General Tributària) no es idoni, per la seva generalitat i falta de relació amb el bé concret de quina estimació es tracta, per a la valoració de béns immobles en aquells impostos en que la base imposable ve determinada legalment pel seu valor real, tret que tal mètode es complementi amb la realització d’una activitat estrictament comprovadora directament relacionada amb l’immoble singular que es sotmeti a apreuament".
Afegeix que l’aplicació d’aquest mètode de comprovació "no dota a l’Administració d’una presumpció reforçada de veracitat i encert dels valors inclosos en els coeficients, figuren en disposicions generales o no", així com que "l’aplicació de tal mètode per a rectificar el valor declarat pel contribuent exigeix que l’Administració expressi motivadament les raons per les que, segons el seu criteri, tal valor declarat no es correspongui amb el valor real, sense que n’hi hagi prou per justificar l’inici de la comprovació la mera discordança amb els valors o coeficients generals publicats pels que es multiplica el valor cadastral".
Càrrega de la prova de l’administració
I a més, deixa clar a qui correspon la càrrega de la prova en aquest terreny: "l’interessat no està legalment obligat a acreditar que el valor que figura en la declaració o autoliquidació de l’impost coincideix amb el valor real, essent l’Administració la que ha de provar aquesta falta de coincidència".
En el cas concret examinat, els contribuents van defensar que la immobiliària venedora va portar a terme una dràstica reducció de preus, àmpliament publicada en la urbanització on van comprar, atenent a les condicions del mercat en l’any 2012, pel que res permet sospitar que el preu real que van pagar no sigui l’escripturat.
La Sala III contesta també a la pregunta de si, en cas de no estar conforme, el contribuent pot utilitzar qualsevol mitjà de prova admès en Dret o resulta obligat a promoure una taxació pericial contradictòria per a desvirtuar el valor real comprovat per l’Administració tributària a través de l’expressat mètode de l’article 57.1.b de la Llei.
En aquest terreny, el Suprem confirma la seva jurisprudència en el sentit de que la taxació pericial contradictòria no és una càrrega de l’interessat per a desvirtuar les conclusions de l’acte de liquidació en que s’apliquen els esmentats coeficients sobre el valor cadastral, si no que la seva utilització és merament potestativa. Així, per oposar-se a la valoració del bé derivada de la comprovació de l’Administració basada en el mitjà consistent en els valors cadastrals multiplicats per índexs o coeficients, l’interessat pot valer-se de qualsevol mitjà admissible en dret, havent de tenir-se en compte l’establert sobre la càrrega de la prova que recau en l’Administració.
També assenyala la sentència que en el si del procés judicial contra l’acte de valoració o contra la liquidació derivada d’aquell l’interessat pot valer-se de qualsevol mitjans de prova admissibles en Dret, hagin estat o no proposats o practicats en la obligatòria via impugnatòria prèvia. Y fixa també la Sala que la decisió del Tribunal d’instància que considera que el valor declarat per l’interessat s’ajusta al valor real, o ho fa en major mesura que l’establert per l’Administració, constitueix una qüestió d’apreciació probatòria que no pot ser revisada en el recurs de cassació.
En relació a l’ordre de Castella-La Manxa de desembre de 2011, que establia els diferents coeficients de les poblacions, per valorar els béns immobles, el TS indica que les explicacions sobre la metodologia usada per fixar-los és vaga, i "falta l’expressió d’una sola raó que permeti comprendre que en 2007 el coeficient per a Seseña fos el 6,31 i canviés a 1,88 en l’any 2012, variació tan copernicana que hauria merescut una mínima explicació als ciutadans, absent en ambdues ordres autonòmiques i en el seu acte d’aplicació en la liquidació".
Vot particular
La sentència compta amb el vot particular d’un dels sis magistrats que l’han dictat, Nicolás Maurandi, qui comparteix la decisió dispositiva de desestimar els recursos de la Junta en el cas concret, però defensa en general que l’ús d’un sistema de coeficients pot ser un instrumento eficaç i concorde al principi de seguretat jurídica, tenint el contribuent la possibilitat de fer valer davant l’Administració les dades singularitzades del concret bé immoble que és objecte de comprovació.