Declarada nul·la una assegurança de vida a 10 anys pagada per avançat i finançada amb els diners deixats en la hipoteca

El Jutjat de Primera Instància número 2 de Cadis ha declarat la nul·litat d’una assegurança de vida, perquè el banc va imposar a un matrimoni per tal de concedir-li una hipoteca, la contractació d’aquesta assegurança, amb una durada de 10 anys, pagada per avançat i finançada amb els diners deixats.

A més, aquesta clàusula establia que l’assegurança obligatòriament s’havia de contractar amb una companyia d’assegurances que era propietat del banc, cosa que atempta contra la llibertat de contractació en el transit mercantil.

En la sentència, dictada el passat 29 de maig (1.176/2023), el jutge Antonio Manuel García Lopez anul·la l’esmentada clàusula de la hipoteca, per abusiva.

En conseqüència,  condemna a l’entitat bancària, CaixaBank, a retornar l’import íntegre de la prima, que equival a 6.046 euros, més els interessos legals des de que el banco es va autocobrar, ja que automàticament ho va transferir a la seva asseguradora amb càrrec als diners que havia deixat.

El demandant ha estat assistit per l’advocat José Luis Ortiz Miranda, soci director del Bufet Ortiz Abogados, de Cadis, especialitzat en dret bancari i clàusules abusives.

Segons informa, els interessos pugen a uns 3.800 euros.

El banc també haurà de pagar les costes del procediment.

“En aquest cas, al consumidor no li van donar opció. Eren llenties : “o les prens o les deixes”, assenyala a Confilegal  José Luis Ortiz.

José Luis Ortiz Miranda està especialitzat en dret bancari, en dret sanitari i negligències mèdiques, i compta amb més de 35 anys de trajectòria professional.

Com indica, el normal és que es pagui una prima de forma anual renovable, “perquè un contracta un dia una assegurança i demà passat pot no interessar-li”.

Per a José Luis Ortiz, “el que ha passat en aquest cas es una aberració”. “Però no només per a mi, per al Suprem, per al Tribunal Europeo de Drets Humans i la pràctica totalitat de les Audiències Provincials d’aquest país, que han vist aquí una vegada més l’ enèsim abús de la disbauxa bancària”, apunta.

I destaca que aquesta sentència “obre els ulls a milers de consumidors que en el seu dia van ser enganyats d’aquesta manera”. 

“Sembla que encara no s’ha assabentat el consumidor de que quan un contracta una hipoteca, la única assegurança que el banc pot exigir contractar legalment és el d’incendis, que, a més té sentit, perquè si la casa es crema, l’entitat bancària perd la garantia real”, manifesta aquest advocat.

Ortiz subratlla que la resta de les assegurances, com la de vida o de protecció de pagaments, “no són obligatoris, si no opcionals, malgrat que el banc quan ven la hipoteca enganya als clients dient-los que han de contractar sí o sí”.

Segons explica aquest advocat, la clau de la nul·litat està en la Circular 8/1990, de protecció de la clientela i transparència de les operacions bancàries del Banc d’Espanya, “perquè desaprova les assegurances a prima única i estableix que en caso de contractar-se s’ha fixar un ventall d’opcions que donin llibertat de contractar entre diferents asseguradores”.

Recentment, aquest advocat també ha guanyat una sentència en la que s’ha declarat nul un acord entre un banc i un consumidor que baixa la clàusula sol a canvi de renunciar a demandar.

L’ARGUMENTACIÓ DEL JUTGE

El jutjador assenyala en la sentència que la contractació d’una assegurança conjuntament amb el préstec hipotecari no és per sí mateix abusiu. Malgrat tot, “el Banc ha d’oferir la informació necessària pre-contractual i, sobre tot, ha de permetre  al consumidor que pugui escollir (Reial Decret Legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel que s’aprova el text refós de la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris i altres lleis complementàries (TRLGDCU)”, exposa.

El jutge explica que aquest cas, “l’actuació de l’entitat bancària no és transparent com a clàusula contractual del préstec hipotecari”. 

I això, perquè de la prova practicada “no ha quedat acreditat que el consumidor tingués efectiva llibertat per a poder contractar o no aquesta assegurança, tal i com posa de manifest amb analogia al present supòsit, per exemple, la recent sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona número 248/2022 de 5 de maig, fent-se ressò d’altres sentències”.

Antonio Manuel García detalla que en aquesta resolució, l’Audiència de Barcelona va fer pròpia l’argumentació exposada per l’Audiència Provincial de Pontevedra en sentència de 5 de febrer de 2021, que declarava l’abusivitat d’aquest tipus de clàusules, de la que fou ponent el magistrat Manuel Almenar Belenguer.

“És obvi que ens trobem davant d’una clàusula contractual real, a través de la que s’imposa la contractació de determinada assegurança i que constitueix una veritable condició general de la contractació, tal vegada que l’entitat demandada no ha acreditat, com li corresponia que hi hagués una negociació real entre les parts sobre la procedència de formalitzar un contracte d’assegurança d’amortització del préstec per al cas de mort dels prestataris, ans, al contrari”, va argumentar l’Audiència de Pontevedra en aquella sentència.

Ressalta que “d’entrada, en l’oferta vinculant ja s’inclouen les despeses de la prima única de l’assegurança d’amortització del préstec, juntament amb la resta de despeses inherents o derivats de la contractació del préstec, és a dir, la subscripció de l’assegurança forma part o és condició indissociable de la concessió del préstec (d’aquí que figuri en l’oferta vinculant)”.

En segon lloc, posa de manifest que la sol·licitud d’adhesió al contracte d’assegurança es cursa a través de les oficines del prestadora, que recorre a la mediació i a la seva contractació a través de societats del seu mateix grup.

També va posar el focus en que era l’entitat financera la que es designa prenedora i beneficiària, reduint als prestataris a la condició passiva de sol·licitants/assegurats.

Per últim, va assenyalar que se estableix la contractació d’una prima única anticipada (condició financera cinquena de l’oferta vinculant sobre despeses a càrrec del prestatari), i es reté del principal del préstec l’import per al seu pagament, “que mai arriba a estar a disposició dels prestataris, garantint amb això que a la signatura del contracte de préstec la operació queda tancada: si no s’accepta la retenció per al pagament de la prima l’entitat financera reté per a sí la opció de no signar el contracte de préstec, i d’aquesta manera imposa la condició de l’assegurament que es conté en la oferta vinculant.”

La sentència encara no és ferma. Contra la mateix es pot recórrer davant de l’Audiència Provincial de Cadis.